La Gaia, de 19 anys, està estirada en una llitera d’hospital amb la mirada perduda. Té morats al rostre i en parts del cos. Una infermera li dona una capseta amb 27 pastilles. Són per evitar un embaràs o malalties contagioses. Està en xoc. Poca estona abans ha entrat a urgències explicant que ha estat violada.
Una parella de policies intenta interrogar-la, però ella no respon. S’evidencia encara més la relació de poder i vulnerabilitat d’ella davant dels policies. Arriba un metge forense. Li fa una anàlisi vaginal i n’extreu una mostra. Ella es deixa fer, com si la seva consciència hagués desaparegut i només restés el seu cos.
La Gaia viu tancada al bany de casa seva. A la porta, el seu pare hi ha fet un forat a la part de baix i és per on li passa el menjar. A les nits, ell dorm allà, al passadís, amb un matalàs a terra. Hi ha silenci. El dolor és culpabilitat per no haver-la protegit mentre es pregunta per què ha passat això.
En una sala, testifica davant d’una jutgessa. L’acompanya el seu pare. Ella està nerviosa, i la fredor de la sala encara la fa sentir més indefensa i vulnerable. Relata el que li va passar. La jutgessa es manté distant i poc empàtica. Li pregunten sobre la seva vida sexual, com anava vestida, si era promiscua. La Gaia segueix en xoc. Està sola. I el seu agressor, absolt.
A partir d’aquest moment, la Gaia iniciarà un viatge de reconstrucció. Convençuda que ja no tornarà a ser la persona que era, el viatge serà interior i al mateix temps coneixerà dones de diferents edats, nacionalitats i professions que l’ajudaran en el trajecte per saber qui és ara i quina persona podrà ser en el futur. Dones que han viscut fets semblants al seu. Dones que podrien ser ella. Aquest viatge de coneixença de dones supervivents la portarà a la seva reconstrucció com a persona.